-No menjar derivats d’animal (vegans) o només no menjar animals (vegetarians), per tal de respectar els animals i l’entorn on viuen.

-Llegir llibres sobre l’anarquisme i altres llibres, per ser una persona culta (o suposadament culta) i poder entendre millor el món.

-Militar a alguna organització anarquista o anarcosindicalista per intentar millorar les coses, ja sigui la situació dels presos/es, millorar les condicions de treball,etc. O militar també a organitzacions no estrictament anarquistes ja siguin animalistes, ecologistes,etc.

Però per mi tot això i altres no serveix de res, si després no s’actua  com a tal. Per mi el més important per ser anarquista és comportar-se com a tal amb els demés, és a dir, intentar entendre les altres persones, ajudar-les si ho necessiten, tractar els altres amb respecte (a no se que t’hagin fet una putada molt gran, tampoc es tracta de ser massoques), en fi intentar ser més humà amb els demés perquè aquest món competitiu i podrit,sigui més humà. Perquè les idees estan molt bé, però si després no s’apliquen o es fa el contrari d’aquestes, no serveixen de res, són només aparença.

I és que a diferència d’altres ideologies l’anarquisme no només busca canviar el sistema per construïr-ne un de millor, sinó que sap que per construïr un sistema més just, cal també canviar les persones. És per això que rebutja tota autoritat, perquè encara que s’instalés un sistema suposadament més just que el capitalisme, amb treball per tothom, sanitat i educació universal, etc aquest, si es basés en l’autoritat, l’estat, generaria novament desigualtats, ja que l’estat és de per si jeràrquic, governants, policia, exèrcit, aparell judicial i una sèrie de lleis per defensar unes determinades classes socials (ja sigui la classe capitalista o la burocràcia del Partit Comunista). L’anarquisme al funcionar sense cap tipus de d’autoritat també cerca canviar la mentalitat de les persones, que aquestes siguin més solidàries, que es recolzin mútuament.

El que vull dir amb tot aquest rotllo, és que a mi les persones amb un discurs ultramegaradical anarquista (o altres), cultes (o això semblen), que no mengin carn, es mostrin com a persones sensibles,etc,etc però que després tracten com una puta merda els demés,  estan a anys llum de l’anarquisme. Les bones idees sense bones persones al darrere no serveixen per res, només per aparentar. De fet, he trobat més bona persona un policia que segons quins anarquistes, o també un exmilitar té un tracte molt millor i es comporta millor amb els demés que molts i moltes que aparenten ser persones amb les idees clares i després tot és aparença, o una pija i un petit empresari que m’ha ajudat quan ho he necessitat,o simplement amics que no van proclamant l’anarquisme i altres ideologies revolucionàries però que mai es comportarien com ho fan suposats/des anarquistes.

Ep, que també hi han anarquistes que es comporten com a tals i afortunadament en conec uns quants. Però amb el temps te’n acabes adonant que el més important són les persones, que no t’has de posar barreres per conèixer gent, encara que estiguin a les antípodes de les teves idees i que a vegades aquells que estan més aprop de la teva forma de pensar es comporten com uns malparits integrals. Per tot això, mai vaig dient que sóc anarquista, però almenys ho intento.

Una persona que menja carn i no és culta.

Bakunin no em perdonarà, però m’és igual.

Característiques de la dona dominant talla-cigales:

- La dona dominant li agrada portar la iniciativa i que tots els babosos li vagin al darrere, així que si us agrada,quedarà amb vosaltres o farà el que li vingui de gust quan li doni la gana. No pretenguis ser tu el que li digui de quedar o fer tal cosa, perquè sudarà de tu sense donar-te cap explicació  o directament t’enviarà a la merda. D’altre banda haureu de ser vosaltres pràcticament els que la saludeu, li digueu de quedar,etc no espereu cap pas per part d’ella, ni cap bona paraula, més aviat el contrari.

- Per ella tots els homes que li diguin per exemple -m’agrades-, són uns buitres que l’únic que preténen és ficar-se el llit amb ella. A més, si li arribeu a dir m’agrades o altres, és provable que s’enfoti de vosaltres i us humilï públicament, així els babosos i les seves amigues li riuen les gràcies i així es sent més reconfortada i li puja l’ego. En comptes de dir per exemple:-ei, que t’equivoques que no m’interesses o qualsevol cosa de forma personal, preferirant deixar-vos com un buitre fastigós davant de les seves -i vostres- amistats.

- Sovint la dona dominant ha llegit textos talla-cigales per motivar-se i convence’s que tots els homes som una tita amb potes que només pretenem ficar-la per un forat, que no tenim cap tipus de sentiment. En realitat és ella la que ha perdut tot sentiment -si en tenia- ja que li és ben igual deixar-te en rídicul o fotre’t mal, de fet si li dieu alguna cosa, encara s’enriurà més de vosaltres. Així que millor no dir res i no alimentar més a la bèstia, en cas de que us agradés, doncs oblideu-la perquè sinó encara us matxacarà més. Potser el principi us costa, però sortiu, feu coses i al final ja s’us passarà la tonteria.

- No us sentiu culpables si un envia a la merda, simplement per dir-li el què sentiu, no heu fet res mal fet, el problema el té ella per no contestar com una persona i anar a fer mal. Us heu equivocat de persona, potser heu quedat amb ella alguna vegada i us ha caigut bé, apart de ser maca,etc, però no tot el que sembla bonic ho és.

- La dona dominant pot preferir està sola que amb un home o bé pot utilitzar els homes quan li vingui de gust. Si és atractiva, doncs un bon dia li pot picar per anar amb algun home o potser fins i tot al final acabar establint una relació amb algun, pobre desgraciat del que li toqui. També pot ser que no volgui saber res dels homes, potser perquè li ha passat alguna cosa amb el sexe masculí, però en cas de ser així, això no justifica la seva actitud, perquè no tots els homes som uns babosos, depravats, buitres,etc, i afortunadament per nosaltres no totes les dones són així.

-La dona dominant mai s’equivoca.

I és que ja cansa el tema dels babosos que van de feministes i/o fan la pilota per tot, i que els que no siguem així, a sobre haguem de rebre.

De fet, és normal que hi hagi gent que no digui a pràcticament ningú o a ningú que té una malaltia mental, amb la de capullos que hi han, encara anirien dient que ets un tarat perillós,etc i s’allunyarien de tu. Les malalties mentals afecten a casi al 40% d’europeus:  http://es.reuters.com/article/topNews/idESMAE7840AX20110905, però tot i això poca gent diu que té una malaltia mental o que va el psiquiatre. També es deu a una societat on la publicitat ens mostra gent feliça tots els dies, sembla que està trist o tenir un mal dia estigui prohibit, una societat competitiva en el treball, la universitat,etc que es carrega aquells que no s’adapten al ritme competitiu. També una societat molt individualista, en ciutats massificades on la gent no coneix ni el seu veí, on ens venen que les noves tecnologies ens comuniquen amb gent que es troba a l’altre punta del món, però després no parlem ni amb els nostres companys de feina, ni veïns, ni podem expressar allò que ens preocupa, les nostres inquietuds, o sentiments, i hem d’acabar enviant mails o parlant per xats.

Apart de la societat on vivim que convida a que augmentin les malalties mentals, també penso que en tot això hi ha una part biològica. Us posaré un cas proper, la meva família per exemple, per part de família paterna hi han 3 homes amb malalties mentals: un té depressions, l’altre té esquizofrènia greu, i l’altre diria que és maniaco-depressiu i té fòbies. Per tant, que s’hagin donat aquests 3 casos entre barons per part de família paterna, o és molta casualitat o es tracta de temes biològics. Tot i que jo penso que tampoc s’ha de caure en el simple biologisme, perquè sinó una persona ja estaria condemnada al néixer, també tenen molt a veure les experiències que una hagi viscut i les seva lluita per superarar-se, conèixe’s millor i saber quines coses li agreugen la malaltia. I sobretot poder tenir gent en qui recolzar-se en moments difícils: família, amics, parella,etc.

Abans d’ahir per la universitat em vaig trobar un pamflet sobre  unes Jornades de supervivència a la psiquiatria. A la presentació de les jornades es realitza un crítica a la societat competitiva, l’individualisme, el consumisme, en fi a una societat que es considera malalta (jo també la considero) i que és la causant d’aquestes malalties mentals (amb això ja no hi estic d’acord, en tot cas, agreujant). En un dels últims paragràfs diu: “No seran els psiquiàtrics ni les pastilles les que ens permetin gaudir de la salut sinó una vida apassionada i viscuda amb la complicitat de totes les persones”. Bé, està clar que els psiquiàtrics i les pastilles no curen les malalties mentals, però no m’agradaria pas veure què seria de moltes persones sense aquestes pastilles. Una altre cosa és que es poguin criticar moltes coses de la psiquiatria:  els interessos econòmics de les farmacèutiques que treuen al mercat un producte o altre segons els seus guanys que poguin tenir, les experimentacions que poguin realitzar, que el sistema sanitari (també el de salut mental) està colapsat i sovint s’abandona la teràpia i s’aposta únicament per la farmacologia,etc. Amb tot això estic d’acord, però realitzar discursos que poguin convidar a esquizofrènics, bipolars, maniaco-depressius, depressius,etc a abandonar el seu tractament farmacològic ho trobo perillós. Penso que han d’existir les dues vies, la farmacològica i la terapèutica. També dependrà de cada cas, perquè hi ha gent que se li subministra ràpidament pastilles (-ai que tinc una mica d’ansietat, em sembla que estic depre…) i altres que si que les necessisten.  I per acabar us deixo amb aquests dos enllaços, perquè veieu que les malaties mentals no són cosa de quatre gats, desconeguts:

Una de cada 100 persones a l’estat espanyol té esquizofrènia:http://www.adn.es/tecnologia/20100223/NWS-1813-Espana-esquizofrenia-personas-expertos-sufre.html

El 15% de la població espanyola pateix depressió i un 25% patirà algun transtorn d’ansietat: http://www.20minutos.es/noticia/742957/1/depresion/diagnosticar/poblacion/

-Jimmy Jump (Jaume Marquet i Cot, 1976, Sarnadell): Personatge que es dedica a irrompre en esdeveniments esportius i de masses, i acostuma a posar una barretina a les seves victímes. Aquest, però, més aviat es fa el tarat per guanyar-se la vida, i segurament que se la guanya molt bé.

-Albert Pla i Àlvarez (Sarnadell, 22 de setembre de 1966): Les seves creacions musicals i els seus concerts barregen un to infantil, controvertit, provocador i de denúncia. Ha col·laborat amb Manolo Cabezabolo, Robe Iniesta (Extremoduro), Fermin Muguruza, Quimi Portet, Kase.O (Violadores del Verso), Estopa, Quico Pi de la Serra, Kiko Veneno,etc. També en més d’una ocasió ha homenatjat a Pau Riba i Jaume Sisa.

Us deixo amb alguns dels seus “hits”:

Entrevista al programa Ànima, a partir del minut 6:20:

http://www.tv3.cat/videos/1501069

-David Meca: Nedador de llarga distància en aigües obertes nascut a Sabadel l’1 de febrer de 1974. Format al Club Natació Sabadell.

Entre el seu palmarès hi ha el títol de campió de la Copa del Món a la categoria de llarga distància en 25km als mundials de Natació de Montreal de 2005 i 7 medalles en campionats del Món de natació, dues d’elles d’or.

El 1999 fou sancionat per dopatge durant una prova al Brasil, amb un anabolitzant anomenat nandrolona. No poden participar en proves oficials, va decidir dedicar-se a afrontar reptes esportius. Entre altres ha creuat el Canal de la Manxa, l’Estret de Gibraltar, la distància entre les illes de Gran Canària i Tenerife i de la illa d’Alcatraz a la Badia de San Francisco. Actualment, havent passat ja el període de sanció, segueix dedicant-se a realitzar reptes en solitari.

Ha estudiat interpretació als EUA, on es va graduar en Art Dramàtic per la University of Southern California el 1999, de fet, ha sortit en algun programa cutre, per exemple a ¿Donde estás corazón? de la tele. Actualment es dedica a creuar l’estret de Gibraltar amb qui contracti els seus serveis, donant un certificat acreditatiu amb la marca aconseguida, també dóna conferències relacionades amb l’automoció.

El 2004 va intentar travessar el llac Ness, després que el seu equip li recomanés deixar-ho córrer a causa de la hipotèrmia, ell s’hi negués, i l’haguessin d’enganyar dient-li que ja ho havia aconseguit, per evitar que la palmés (2). Al 2008 també va ser ingressat a l’Hospital, després de travessar 3 vegades l’estret de Gibraltar (3)

Veient-lo alguna vegada per la Televisió a entrevistes,etc s’ha de dir que no sembla que tingui gaires llums, això si, s’ha de reconèixer que  és un motivat de la vida. Pel que diu, i no m’estanyaria, entrena de 6 a 7 hores i fa uns 20000 metres, o sigui que es passa gran part del dia en una piscina (4), jo almenys segur que no ho faria,  6 o 7 hores el dia durant posem uns 15 anys, són moltes hores que hagués pogut estar dormint, al bar, estirat el sofà, llegint un llibre, mirant una peli, fent alguna sortida, excursió, parlar amb gent,etc. És el que tenen els esports d’èlits i més si ets un motivat-tarat per posar el teu cos al límit i superar noves proves com el Meca.

-Ramon Mercader: Algunes fonts diuen que va néixer a Sabadell, altres (les equivocades) a Barcelona.  Nascut el 7 de febrer de 1914 i mor a l’Havana al 19 d’octubre de 1918. Mercader és famós perquè el 20 d’agost de 1940, després de guanyar-se la confiança de Trotski, li va clavar un piolet (estri d’escalada) a Trotski, produint-li la mort. En realitat era un membre del NKVD i del KGB, enviat per aquest, per eliminar Trotski. S’ha d’estar bastant tarat i ser un fanàtic per fer veure que t’agrada una secretària privada de Trotski (Sylvia Agelof) per guanyar-se la seva confiança, entrar en el seu cercle privat i sobretot per tenir la sang freda de clavar un piolet al cap d’algú.

Que et clavin això al cap no ha de fer gens de gràcia.

-Germán: Aquest és un presentador de concursos de Canal Català (abans Televisió Sabadell), també ha participat a Gran Hermano, és famós per donar sempre la nota i sembla que vagi enfarlopat tot el dia. Aquí un dels seus espectacles:

El Canal Català és famós apart de pels seus presentadors Germán, Fresita,etc, per un programa de “Debats” anomenat Catalunya Opina, el presentador també és de Sarnadell hi ha participat en altres programes casposos de la TV, conviden personatges i gentussa com Carlos “el yoyas”, Salvador Sostres, Josep Anglada, Aída, per no dir els personatges que hi truquen:

De tarats no famosos oficialment també n’hi han uns quants. Recordo de petit que hi havia una dona que anava amb un cotxet on hi portava un ànec vestit i amb barret i també un gat lligat passejant-lo com si fos un gos. També hi havia el senyor Vicenç, un home gran que es dedicava a voltar pel carrer parant a la gent llegir’ls-hi poemes cristians, no fa gaire que alguns desgraciats el van apallissar, ja em diràs apart de donar-te la xapa una estona,  quin mal feia el pobre home.

Hi ha el cas d’un jove que després d’estar vivint un temps a un país de centreamèrica va retornar a Sabadell, i al practicar l’acte sexual sense preservatiu amb diverses noies i al haver agafat la sarna, va provocar que aquesta s’estengués arreu de Catalunya, arribant fins a Solsona. Després d’aquests fet, la ciutat de Sabadell, va ser rebatejada com a Sarnadell. D’aquest individu que abans militava a l’EI i era un dels més “liantes”, només se’n sap que actualment després d’haver-se refugiat perquè una part important de la gent del l’EI el volia pegar (especialment homes). Era expert en fotre banyes, liar-se amb la noia que feia pocs minuts ho havia deixat amb el seu nòvio,etc. Pel que es veu tampoc tractava gaire bé a les dones, després algunes el criticaven quan sabien des de un principi que sempre havia sigut un mal parit amb les dones, se’l tiraven (també algunes suposades feministes) i després es queixaven. Amb mi, per això, sempre es va portar bé, segurament perquè jo tampoc em movia en el seu cercle. Actualment estudia econòmiques a Londres i la última informació que vaig tenir d’ell és que va demanar el vot pel Partit Liberal. La gent que va més de radical durant una època de la seva joventut és la que canvia de bàndol més ràpidament, a més tenint en compte que és de família de pasta i encara que alguns diguin que això no compte, en uns quants casos si que s’ha demostrat que compte, i molt. A la Universitat també hi havia un d’aquests que es penjava pels llocs durant Bolonya i ara pel que m’han dit demana el vot per ERC.

Per últim hi ha un individu completament tarat que es dedica a militar en diferents organitzacions polítiques d’esquerres, anticapitalistes,etc. Va estar a ICV-EUiA, després a la CGT, després va passar alguns dies a la CNT (abans de saber el seu historial), després es volia afiliar a Endavant, també es passa pels indignats, i per Libera (associació animalista). Però l’última notícia, és que ara coqueteja amb l’extrema dreta, de fet s’ha canviat tots els seus amics del facebook i només té amics de Falange, Democracia Nacional, de fet, va estar a la concentració de Falange davant Òmnium Cultural. Hi ha la teoria que li agrada molt l’associacionisme i conèixer gent nova i diferent, tot i que tot sembla indicar que està completament tarat, no sembla que sigui perillós, però. Ah, també és evangelista.

(1)http://www.ara.cat/societat/Sabadell-contaminacio medi_ambient_0_435557545.html

(2)http://www.elpais.com/articulo/gente/tv/Meca/abandona/enganado/travesia/Lago/Ness/elpporgen/20041228elpepuage_1/Tes

(3)http://www.as.com/mas-deporte/articulo/david-meca-abandona-hospital-ceuta/20080106dasdasmas_1/Tes

(4)http://www.elmundo.es/encuentros/invitados/2002/02/385/ Pregunta 18.

Bàsicament existeixen tres definicions de cultura: 1.)Tylor, historiador nord-americà, parla de cultura com a conjunt de coneixements, expressions I hàbits adquirits per l’home com a membre de la societat. Ralph Linton, antropòleg, també nord-americà, en la seva obra “Cultura I personalitat”, defineix la dualitat de l’home, l’home és fill dels seus pares (codi genètic) però també fill del seu temps. Aquesta definició planteja un problema: Quin pes té allò biològic/individual I quin pes té el context? S’ha de prioritzar un o altres, quin d’ells s’ha de prioritzar?

2.)Llegat o patrimoni produït I transmès en una comunitat al llarg del temps. La cultura és un patrimoni après a l’àmbit d’un territori. La cultura no mor, es reprodueix el llarg dels temps. Història, valors que es transmeten d’una civilització a una altre.

3.)Definició antropològica de cultura: Sistema de valors en els quals els individus construeixen la seva manera d’entendre el món.

Què és el nacionalisme? L’historiador marxista britànic, Eric Hosbawn, en el llibre “La invenció de la tradició”, considera els nacionalismes construccions a polítiques interessades a finals del S.XVIII i principis del  S.XIX, una invenció dels estats per justificar el manteniment o expansió de l’estat en base a un passat llarg. Personalment estic bastant d’acord en aquesta definició del nacionalisme.

Existeix una psicologia catalana col·lectiva?

Penso que si, però no tenim exactament tots la mateixa psicologia col·lectiva, ja que hi intervenen molts altres factors.. Aquesta psicologia catalana col·lectiva està subjecte a les vivències dels diferents individus, al sexe, a l’edat, a la classe social, a les particularitats biològiques, a la procedència tant de diferents parts de Catalunya com de fora de Catalunya de cada un d’ells,etc. A Catalunya, a causa de la seva situació geogràfica, hi han hagut nombrosos intercanvis comercials i culturals,, un patrimoni cultural transmès al llarg dels temps, com és el cas de la llengua. Però aquesta psicologia col·lectiva tampoc és comuna a tots els catalans, ja que si bé poden existir certs trets comuns, també es donen nombroses diferències. Per exemple una cultura catalana obrera que també ha existit (ara més aviat, resisteix), diferent a la cultura catalana burgesa. La cultura catalana obrera l’únic que compartiria amb la cultura catalana burgesa podria ser la llengua, i no sempre era així, en canvi compartien la forma de viure, els llocs d’interacció social, les reclamacions en el treball i les penúries, amb un obrer d’ Aragó, de Madrid, de Castella, etc, per molt que el burgès visqués més aprop, els seus mons estaven completament dividits i els seus interessos enfrontats. Primer el franquisme i després la cultura i el consum de masses ha donat un fort cop a la cultura obrera, al creure els treballadors que podrien obtenir els mateixos productes que els seus amos, encara que per això s’haguessin de lligar (encara més) a una o diverses hipoteques. Fins que la crisi els ha fet tornar a la realitat, portant a la misèria a molta gent que havia estirat més el braç que la màniga. També es parla d’una cultura segons el sexe, que les dones i els homes tenen maneres diferents d’entendre el món, que les dones són més sensibles, considerant aquesta sensibilitatt com una debilitat, que genèticament s’han d’encarregar dels fills, que els homes són menys sensibles i per tant més forts psicològicament, que les dones només busquen amor i els homes només sexe, etc,etc. També es parla d’una cultura segons l’edat, és a dir, una manera d’entendre el món segons l’edat, allò que es diu que el jovent és més somiador i revolucionari i a mida que ens anem fent grans ens tornem més conservadors.

Els mites històrics nacionalistes espanyols i catalans:

Aquests determinismes culturals per a mi no deixen de ser moltes vegades tòpics interessats per mantenir certs privilegis, en el cas dels homes i les dones, per mantenir la societat patriarcal actual. En el cas de les cultures nacionals que és el tema que vull tractar (tot i que ja m’he desviat una mica), per mantenir el poder de l’estat per sobre del poble o pobles i/o per unificar la població entorn una nació determinada i eliminar les diferències de classe, i també les de gènere. El nacionalisme espanyol ha creat la imatge de l’espanyol com un individu vigorós, guerrer, pràcticament indestructible, creant mites com el del Cid o vanagloriant-se d’unes suposades gestes heroiques dels conqueridors d’Amèrica. El mateix passa amb el nacionalisme català, quan mitifica personatges com Jaume I, els Almogàvers o s’exagera la resistència de Barcelona davant les tropes Borbòniques l’11 de setembre. De fet, deixant de banda l’11 de setembre, tant el Cid, com els conqueridors d’Amèrica, com Jaume I i com els Almogàvers, no eren més que uns simples assassins conqueridors, alguns mercenaris, com els Almogàvers i en un principi el Cid, i altres, reis, com Jaume I. És curiós que una part de l’esquerra independentista glorifiqui personatges com Jaume I (especialment bona part del catalanisme valencià d’esquerres) o els Almogàvers. De fet s’hi teniu la oportunitat de llegir o veure uns còmics i una sèrie feta per nens anomenada Història de Catalunya on el personatge principal era un drac anomenat Dragui que recorria pels principals fets de la Història de Catalunya, podreu comprovar on arribava la manipulació històrica en època pujolista http://unaminoriaradical.wordpress.com/2011/04/26/la-manipulacio-historica-desde-el-poder/. O com per exemple entre alguns historiadors del moviment obrer i la història contemporània de Catalunya com A.Balcells ens mostra la F.A.I com un grup de murcians, exaltats i violents, i en canvi els trentistes com a catalans de tota la vida assenyats Res més lluny de la realitat, si mirem qui formava la FAI en aquella època, a Sabadell per exemple un cenetista enfrontat a les tesis trentistes fou Bru Lladó, un altre resident a Sabadell, fou Josep Bernich Morer acusat de fabricar les bombes de l’atemptat contra Martínez Campos al 1893, Josep Jordana també enfrontat als trentistes,Jaume Sallent i Panadès un anarquista de la ciutat amic de Mateo Morral i acusat i detingut per incidents i danys materials a la Vaga de 1913. En fi, que això de voler mostrar els anarcosindicalistes catalans com gent assenyada, i els murcians i altres com a violents eixalabrats, no s’aguanta per enlloc. De fet, també podria posar exemples de murcians a les files trentistes, però m’allargaria massa, ho deixarem per un altre dia.

No només en sistemes totalitaris, es prohibeixen, persegueixen o silencien determinades recerques històriques, també en democràcia es silencien determinats treballs i es potencien altres treballs i historiadors (per exemple donant places a historiadors mediocres però afins al partit establert al poder), depenent de qui governi. Potenciant per exemple la visió de l’anarquisme com una ideologia d’exaltats, violents, murcians de la F.A.I,etc. I en canvi no explicant els motius d’aquesta violència (resposta), ni l’obra constructiva de l’anarquisme: Ateneus, sindicats, escoles racionalistes, lluita per l’emancipació de la dona,etc.

L’ús polític de la llengua:

En el cas del català, el nacionalisme català sempre s’ha mostrat com el garant de la protecció de la llengua. S’ha de reconèixer que per exemple el sistema d’immersió lingüística ha afavorit coneixement i difusió de la llengua catalana entre els nouvinguts. Per altre banda però, tants anys de nacionalisme en el poder, també ha causat animadversió vers la llengua catalana, de sectors castellanoparlants, que han considerat la llengua catalana com a sinònim de poder. De fet, personalment penso que campanyes com el parla en català o les típiques enganxines d’en català en els comerços rotulats en castellà, fan més mal que bé a la llengua, al generar rebuig de part d’un sector de la població castellanoparlants. Penso que és més important mantenir-se amb la llengua catalana, sense que això volgui dir que no poguis parlar en castellà, a mi m’agrada de tant en tant practicar amb aquest idioma, promocionar-la entre els moviments contestataris com el moviment llibertari, fer veure que és una llengua útil per comunicar-se. Jo hagués anat a les manifestacions en defensa de la immersió lingüística, però no m’hi veuran pas mentre segueixin sent un clam per partits polítics i altres per crear un altre estat. I és que a vegades sembla que per no se independentista o simplement quan algú parla en castellà en determinats cercles, es converteix immediatament en un espanyolista, votant de Ciudadanos o el PP, de fet a mi, m’han arribat a dir que sinó votava al referèndum per la independència estava col·laborant en la opressió nacional de Catalunya. Sinó em creieu, podeu passar pel racocatalà.cat (i aquestes coses no només passen allà). De la mateixa manera que hi ha un talibanisme espanyolista, també existeix un talibanisme independentista, que l’únic que produeix és animadversió cap a la llengua i cultura catalana. També podríem parlar de la utilització de la història per part del nacionalisme, com en el cas dels mites històrics que he nombrat anteriorment.

L’esforç pel treball:

Un altre mite del nacionalisme català, és que els catalans som gent molt treballadora i tenaç, que treballem dia a dia i ens despertem ben d’hora per aixecar el país, i que gràcies això, Catalunya ha estat el motor de l’estat espanyol. Gràcies a aquest discurs s’anul·len les classes socials i es posa el mateix nivell l’empresari que també pot treballar o no, amb el treballador que s’aixeca a les 6 de la matinada per treballar a un magatzem, cadena de muntatge,etc. Apart, que el fet de que Catalunya fos el motor de l’estat espanyol es pot mirar d’una altre manera, una part de les classes benestants del país realitzaren d’emprenedors (explotadors) al propi país i altres per falta d’oportunitats, van decidir convertir-se en emprenedors fora d’aquest, i fer les Amèriques, després d’aconseguir enriquir-se a costa del treball aliè, van tornar a Catalunya on van poder continuar els negocis dels seus pares o crear-ne de nous. De la mateixa manera que durant la revolució industrial i a partir dels anys 50 es van apropiar del treball que realitzaven a les seves fàbriques els catalans de tota la vida i els que vingueren d’altres indrets de l’estat, especialment del sud, a cercar feina per sobreviure. L’esforç pel treball dels catalans, no és igual per tots. Uns ja partien d’avantatge i s’aprofitaven del treball dels altres per enriquir-se encara més. El discurs de Guardiola és un clar exemple, del mite de l’esforç pel treball dels catalans, ell pot parlar d’esforç quan cobra una milionada i té un equip de luxe, que no li trec el mèrit, però no és el mateix l’esforç que ha de fer ell perquè el seu equip guanyi, que un treballador/a pare o mare de família, per no dir un viudo/a o un aturat també amb família i/o hipoteca. Estic segur que molta gent està a favor del discurs de Guardiola en l’entrega de la medalla d’or del parlament de Catalunya, a més que és l’entrenador d’un Barça que ho guanya tot, també estic segur que si es presentés de president molta gent el votaria, també molts “revolucionaris”. Veure discurs: http://www.btvnoticies.cat/2011/09/08/discursguardiola-medalladhonor-parlamentdecatalunya/ És curiós, que els que parlin d’esforç i el sacrifici pel treball, d’aprestar-nos el cinturó siguin els que menys treballin. Com els polítics, els banquers, o el president de la CEOE. Ben mira’t de curiós no en té res, és ben comprensible, ja que viuen del treball dels altres. Jo els hi proposo que s’aixequin un dia ben d’hora el matí per treballar 8 hores o més a una cadena de muntatge o de paleta, que facin de cambrers, de reposadors,etc, a veure si després, els hi agrada tant el treball. I no es tracte de no treballar, de ser un gandul, tot i que actualment hi ha molta gent que voldria treballar i no pot, sinó de treballar dignament, d’intentar treballar en allò que ens agradi. En una societat col·lectivista no s’aboliria el treball, sinó el treball assalariat, el treball és necessari per sobreviure, no es pot viure de l’aire. Però el que no pot ser és la religió del sistema capitalista entorn al treball com quelcom positiu, que dignifica, com pot dignificar treballar en una merda de magatzem descarregant camions 8 o més hores? O en una cadena de muntatge? No tot el treball dignifica, i el cert, és que gran part, per no dir la majoria de treball actual no dignifica sinó que aliena (sistema fordista de producció) i esclavitza. I segurament que hauré de treballar en una d’aquestes feines alienants tota la vida, però almenys seguiré somiant en un altre treball i una altre societat, almenys somiar és gratis.

Aquesta novela està inspirada en les experiències viscudes per Jann-Marc Rouillan a les diferents presons, es tracta d’una contundent denúncia al actual sistema penitenciari, un sistema que aïlla a milers i milers d’éssers humans per no incomodar la mirada de la ciutadania benpensant. El personatge principal és Paul de Épinettes, anomentat així pel barri parisí on després de la Segona Guerra Mundial es va construir una “cèlebre” presó de menors. Tracta els robatoris, atracaments, la camaradería, l’amor i la traició, però sobretot les vivències viscudes a la presó, on Jann-Marc Rouillan a passat mitja vida a causa del seu activisme polític.

Us deixo uns quants fragments d’aquest llibre, especialment dedicats a les persones que diuen que les presons són llocs molt còmodes i agradables, als que posarien a mitja humanitat a la presó, en fi, a tots aquells que creuen en el funcionament de l’actual sistema penitenciari.

[…] Paul odiaba pensar en porcentajes. Salario, impuestos y duplicar el polvo a base de corte con laxantes. Odiaba las facturas falsas y lo falso, sin más, incluso lo más jugoso.
Le gustaba pillar la pasta pipa en mano. El dinero de los bancos, de correos, del estado, del sistema. Seguía impregnado de las ideas de los años sesenta y setenta. No se veía ni como comerciante ni ladrón de otra gente que no fueran los ricos o lo instituido.
Un acto colectivo. En equipo.
Y después juntarse con los colegas para repartir.
Todos juntos.
A partes iguales.
Siempre a partes iguales.
Era el mejor momento, incluso cuando no había mucho que repartir. […]

[…] Qué importa si morimos allí bajo el peso de penas incompresibles y decenios otorgados como si fueran caricias destinadas a la bestia del orden, tendremos nuestro “hogar”.
Nuestro “dulce hogar”.
Hemos pasado de la época de la fosa común a la de la tumba en la que el sujeto numerado, marcado, al vacío, duerme solo.
Solo.
Y en nombre del progreso carcelario, la vida cotidiana se consume en la epidermis de la celda: la mesa, la silla y el tigre, la tele y también la ducha, pronto el teletrabajo…
Lo cotidiano adquiere aquí una resonancia de catedral.
El prisionero está aún más solo.
Solo.
Solo cuando cocina, cuando bebe a sorbitos su café soluble, cuando se lava, cuando espera sentado en una silla de plástico gris, cuando enjuaga la colada, cuando sueña. Esa intimidad contaminada es una forma de control sobre el aislado. Se convierte en el pretexto para destruir cualquier ápice de sociabilidad, de relación con los demás, de entender que se es un protagonista múltiple. […]

[...] Hasta hace poco, la colectividad carcelaria impregnaba al prisionero con sus reglas, sus leyes, sus folclores. Buena o mala, qué importaba. Hoy en día, nos dirigimos hacia un individuo medio envasado, sin más conciencia que su horizonte de castigo.

Más que sumiso, lo han arrancado de su ser.

Le han extirpado su concha.

Apartado.

Trasplantado.

El suicidio es, desde ese momento, la expresión rebelde de ese cuerpo secuestrado, sin lugar ni fe. Ebrio de soledad, vomita su acre rencor y sus morbosas pulsiones. Y pensar que en el ministerio se preguntan por què hay tantas automutilaciones en esas bonitas y recién construidas cárceles de las que están tan orgullosos… [...]

[...] La celda individual no significa tener intimidad sino que es una forma paroxística de vigilancia panóptica. Estamos permanentemente bajo control en una conejera personalizada. Incluso si nos miran menos el agujero del culo es para manipular mejor nuestro cerebro y reducirnos a la legibilidad totalizadora. A los más peligrosos de entre nosotros se les filmará día y noche, como en tiempos nos cegaban con luz las veinticuatro horas del día en las celdas de aislamiento antiterroristas. Siempre con un buen pretexto, antaño para evitar que nos suicidáramos, hoy en dia para garantizar nuestra devaluada intimidad [...]

[...] El programa fundamental de la prisión es exterminar una parte de la población para dar ejemplo. Para aprovechar la parte útil de la gente productiva, obediente y poco rencorosa. A partir del siglo pasado los límites penitenciarios cambiaron.

No su razón de ser.

La mejora del presidio es un perfeccionamiento de la cárcel y su proyecto de terror.

Son irreparables.

Tanto una cosa como la otra.

Si desde fuera sois capaces de identificar la intolerancia del sistema de galeras, del muro medieval o de los penales, todo lo que ha quedado patente con el paso del tiempo, hasta los más revolucionarios de entre vosotros sólo tenéis una conciencia anulada de la prisión de hoy en día.

No os implicáis u os implicáis muy poco.

El pasado de los torturados es tan fuerte, está tan cargado de leyendas exóticas que hace aceptable la tortura actual.

Pero, en el fondo, no valéis más que aquellos a los que callaron en la época de las galeras y de las cadenas de los presidiarios[...] en 1943, los encantadores habitantes de la aldea bávara de Dachau no sabían lo que se tramaba detrás de las vallas de albre de espino.

¡No lo sabían!

Los buenos franceses de la década de 1950 no se habían enterado de que los militares torturaban en Argelia.

Ignoraban lo que sucedía detrás de las alambradas de espino de los campos de reagrupamiento.

La tortura.

La epidemia de tuberculosis administrativa.

Las privaciones.

Las tareas de la leña…

Cuando la historia oficial informe de ello, exclamaréis a coro “¡No lo sabíamos!

¡Que no nos cuenten historias, que los que querían saber lo sabían!”[...]

“[El modelo panóptico de Bentham] plantea la idea de que el poder debe ser visible y no comprovable.

Visible: el detenido tendrá siempre ante los ojos la alargada silueta de la torre central desde la que le espían.

No comprovable: el detenido no debe saber nunca que le están observando.

Pero debe estar seguro de que pueden hacerlo cuando quieran”

Michel Foucalt

El poder.

Las torres de vigilancia blindadas bien visibles.

Las cámaras y los interfonos para la vigilancia electrónica…

Pero el poder sospecha de sí mismo al examinar a los otros.

Los detenidos participan en el panopticón actual.

La sombra amenazante de la torre de vigilancia se refleja en pupila del que nos ve o puede vernos.

Fiabilidad no comprobable del congénere, sospechamos lo peor de ti.

¿Nos espías?

¿Eres un traidor?

¿O un agente de la norma existente?

Un solitario centinela que espera una respuesta del otro [...]

[...] En prisión, el nárcotico cotidiano concede a los días una huída sin rastro. La dosis de presente intemporal es imperativa para esperar un futuro. Al igual que la regla de lo correcto, la Regula de los monasterios era estricta. Representaba el arrebato inmóvil hacia el paraíso. Un camino continuo. Sin tropiezos. Una interminable subida hacia el azul del cielo. Hoy en día, en las garras de los reglamentos administrativos, con uno directivos de acero, todo el mundo pasa su condena como puede. Los perezosos se arrastran. Los hiperactivos corren. Los estudiantes estudian. Los deportistas se esfuerzan, sudan y resoplan. Los trabajadores trabajan. Los jugadores juegan… Cada uno tiene su momento. Una forma de calmarlo, ya que no se puede acabar con él y vencerlo.

No nos gusta salir de esa tranquilizadora costumbre.

Nos acurrucamos en lo privativo del ritmo.

Y esa disonancia de cadencias es nuestra forma de ir al paso. Un poco como el exterior, donde la individualización es la uniformidad de los comportamientos. Cuanto más se cree en el exterior o cuanto más se está excluido, más a merced se está de la dictadura de estandarización de la supervivencia, la supervivencia mundial [...]

[...] Nos reenvían al reglamento escrupuloso de la seguridad.

A cada momento, a cada verja atravesada, nos asignan códigos.

De la misma forma que os hacen creer que podéis elegir, que tenéis discernimiento, libre arbitrio.

“Sois libres”.

¡Qué cachondeo!

Publicidad. Papeles. Propaganda.

En concreto, vuestro único derecho es el de no enteraros de la obediencia al orden.

Y gozáis de él de maravilla.

Gozáis divinamente.

Si en vuestra vida diaria la alienación se desdobla y se vuelve a desdoblar, con el mimetismo diáfano la imagen del vecino alienado estalla en millares de clones.

El de la tele en su loft podrido. Joven gilipollas. Viejos arrepentidos. Cháchara de apuntador. Vedette de aparencias que supura un título y la horrible ambición del que aplasta al otro.

Reflejo congelado de la publicidad que os susurra al oído mensajes endiablados.

Novelistas postliterarios, concursantes, tontos con éxito y sus personajes, tan insípidos como su impotente genitor. Bobos hasta el extremo de la peor reacción.

Banalidad convencional. Nebulosa. Norma tallada con tinta de un valor incalculable.

Todos remiten permanentemente a lo que se puede ser, hacer, pensar, saborear y desesperar. En este mundo.

En las ciudades de la mundialización, estáis ahora en un grado en potencia infinita hacia la alienación.

Hacia la totalidad.

Hacia orillas desconocidas en las que la obediencia jamás ha osado poner un pie para perder allí su identidad descalza.

Lejos.

Muy lejos [...]

[...] Los motines del setenta, del setenta y dos y del setenta y cuatro.

Sabía que si no se echa toda la carne en el asador, nada cambia realmente. La cárcel sólo temía de ellos los indendios salvajes. Con el resto, los funcionarios lo llevaban mejor. Trataban nuestras reivindicaciones como los jefes de personal de las grandes fábricas.

Un paso adelante, dos atrás.

La cárcel siempre había cambiado a base de nuestras embestidas.

Si no, los lobbies de seguridad ganaban siempre.

Roían el espacio conquistado.

Experimentaban con nuevos suplicios.

Nueva vejaciones.

A veces, Paul también se desesperaba, como nosotros.

-¿Y fuera no hacen nada?

Cuando se vive lo arbitrario se está dispuesto a apoyar la resistencia.

Todas las resistencias.

Y después, cuando se pasa a la casilla de fuera, se olvida, olvidamos. Y uno se pone el traje de excarcelado.

El de buena persona que amnístia la dictadura que ha sufrido.

El que casi se arrepiente de que le hayan golpeado, humillado, castigado [...]

L’home asexuat mai havia sigut un tira-canyes, exceptuant durant uns pocs mesos que al sortir de festa li va picar per dedicar-se a demanar el mòbil a les noies més maques que veia, sempre li donaven, el que passa és que després poques vegades acostumava a trucar, com trucar a una persona que la única conversa que has tingut amb ella ha sigut per demanar-li el mòbil? Tot i això alguna vegada havia quedat amb alguna de les noies que li havia demanat el mòbil. Les seves relacions sempre havien durat uns pocs mesos, normalment perquè no suportava que una relació es basés únicament en el sexe. De petit tenia una mica de mania a les nenes, segurament pel fet de conviure amb dones, tot i que la tonteria ja li va passar al fer-se més gran. Sempre havia sigut més amic dels homes que de les dones, de fet poques vegades havia mantingut una conversació mínimament interessant amb una dona i feia temps que tenia molt clar que era complicat trobar una dona amb inquietuds, ganes d’aprendre noves coses, discutir sobre les problemàtiques que ens envolten, de conèixer gent i món,etc; tot i això li continuaven agradant les dones.

El cas, és que des de feia forces mesos no sentia cap tipus d’atracció per cap dona, fins i tot quan alguna noia maca s’havia dirigit a ell, tenia la sensació que la conversa era totalment superficial i quan algun amic seu el cridava o tenia qualsevol oportunitat per tallar la conversació, s’escaquejava ràpidament. Potser el que li passava és que sempre havia sigut un noi molt enamoradís i quan més endavant coneixia la persona en qüestió s’emportava la gran patacada, idealitzava amb massa facilitat les noies, i després d’unes quantes patacades anava molt més en compte. Mai li havien deixat d’agradar les dones, però es mostrava totalment apàtic quan s’obria alguna oportunitat de lligar o simplement d’iniciar una conversació. Pensava que per què perdre el temps en parlar amb una noia sobre temes superficials, de fer-ser el simpàtic o l’interessat, total per un o diversos polvos? En cas de necessitat ja tenia dos mans, i s’estalviava tot aquest procés pesat i tots els problemes que podien sorgir després.

L’home asexuat no estava preocupat per la seva actitud, alguns poden pensar que era una actitud massa hedonista i una visió pessimista de totes les possibles relacions amb el gènere femení. Si bé ell pensava que algun dia trobaria alguna noia o més d’una (perquè la mitja taronja no existeix) amb qui valgués la pena mantenir-hi una conversa i aguantar i compartir els seus problemes i inquietuds. Suposo que només es tractava d’una època més de la seva vida, i que aquesta asexualitat se li passaria, de moment per això, tampoc li preocupava massa.

La publicació d’aquest text va provocar un important escàndol a causa de la seva virulència (així com per haver-se finançat la seva edició de 10.000 exemplars, amb diners de l’A.F.G.E.S, és a dir, del poder. En ell es poden trobar les idees fonamentals de la crítica radical de la societat contemporània que explotarà el magi del 68.

He agafat uns quants paràgrafs d’aquest text ja que pel que he viscut a la Universitat, en lluites com per exemple contra l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) o l’actitud d’alguns sindicat i organitzacions polítiques (o membres d’aquestes) de la Universitat, penso que les seves crítiques continuen sent totalment vàlides.

Esclavo estoico, el estudiante se cree tanto más libre cuantas más cadenas de la autoridad lo atan. Como su nueva familia, la Universidad, se cree el ser social  más “autónomo” cuando en realidad es un producto directo y conjunto de los dos sistemas más potentes de la autoridad social: la familia y el Estado. Es su hijo ordenado y agradecido [...]

La enseñanza  mecánica y especializada que recibe está tan profundamente degrada (en relación con el antiguo nivel de la cultura general burguesa) como su propio nivel intelectual en el momento que accede a la Universidad, por el mero hecho de que la realidad que domina todo esto, el sistema económico, exige una fabricación masiva de estudiantes incultos e incapaces de pensar. El estudiante ignora que la Universidad se ha convertido en una organización -institucional- de la ignorancia, que la “alta cultura” se disuelve al ritmo de la producción en serie de profesores, que todos estos profesores son estúpidos, y que la mayoria de ellos provocaría un gran alboroto ante  cualquier público de instituto, y continúa escuchando respetuosamente a sus maestros, con la voluntad consciente de perder todo espíritu crítico a fin de comulgar mejor en la ilusión mística de convertirse en un “estudiante”, alguien que se ocupa seriamente de aprender un saber serio, con la esperanza que se le confiarán las últimas verdades [...]

[...]La rebelión de la juventud contra el modo de vida que se le impone sólo es, en realidad, el signo precursor de una subversión más amplia que englobaría a todos los que experimenten cada vez más la imposibilidad de vivir, el preludio a la próxima época revolucionaria. Sólo que la ideología dominante y sus orgános cotidianos, según mecanismos probados de inversión de la realidad, no puede sino reducir este movimiento histórico real a una pseudocategorías socio-natural: la Idea de Juventud. Así recuperan una nueva juventud de la rebelión explicándola como la eterna rebelión de la juventud, que renace en cada generación para desaparecer cuando “el joven queda atrapado por la seriedad de la producción y por la actividad con miras a fines concretos y verdaderos”. La “rebelión de los jóvenes” ha sido, y es todavía, el objeto de una verdadera inflación periodística que lo convierte en el espectáculo de una “rebelión” posible, dad a contemplar para impedir que sea vivida, la esfera aberrante -ya integrada- necesaria para el funcionamiento del sistema social; esta rebelión contra la sociedad tranquiliza a la sociedad, porque se pretende que sea parcial, en el “apartheid” de los “problemas” de la juventud – como si hubiera problemas de la mujer, o un problema negro- y que no dure más que durante una parte de la vida.

En el seno de este mundo, organizaciones que se pretenden revolucionarias no hacen más que combatirlo en apariencia, sobre su propio terreno, a través de las mayores mistificaciones. Todas se reclaman de “ideologías” más o menos petrificadas y, en definitiva, sólo participan en la consolidación del orden dominante. Los sindicatos y los partidos políticos forjados por la clase obrera para su propia emancipación, se han convertido en simples reguladores del sistema, propiedad privada de los dirigentes que trabajan para su emancipación particular, y encuentran un estatuto en la clase dirigente de una sociedad que jamás piensa poner en juicio. El programa real de estos sindicatos y partidos no hace más que recoger sin pasión la fraseología “revolucionaria”, y aplicar, de hecho, los slogans del más adulterado “reformismo”, puesto que el propio capitalismo se hace oficialmente reformista. Donde han podido tomar el poder-en los países más atrasados que Rusia-sólo era para reproducir el modelo stalinista del totalitarismo contrarrevolucionario. En otras partes, son el complemento estático y necesario para la autorregulación del capitalismo burocratizado; la contradicción indispensable para el mantenimiento de su humanismo policíaco [...] En un mundo fundamentalmente mentiroso, son los portadores de la mentira más radical, y trabajan para la perenidad de la dictadura universal de la economía y el Estado.

[...]Los “bolcheviques resucitados” que representan la farsa del “militantismo” dentro de los diferentes grupúsculos izquierdistas son hedores del pasado y en ningún modo anuncian el futuro. Restos del gran naufragio de la revolución traicionada, se presentan como los fieles poseedores de la ortodoxia bolchevique: la defensa de la U.R.S.S. en su insuperable fidelidad y su escandalosa dimisión.

Sólo pueden despertar ilusiones en los famosos países subdesarrollados donde ellos mismos ratifican el subdesarrollo teórico. Desde “Partisans”(orgáno de los stalinistas-trotskistas reconciliados) a todas las tendencias y subtendencias que se disputan Trotski dentro y fuera de la IV Internacional, reina una misma ideología revolucionista y una misma incapacidad teórica y práctica para comprender los problemas del mundo moderno. Cuarenta años de historia contrarrevolucionaria los separan de la Revolución. Están equivocados porque no están en 1920, y en 1920 ya estaban equivocados.

La organización revolucionaria que proyecta realizar el poder absoluto de los Consejos Obreros ha de ser el medio donde esbocen todos los aspectos positivos de este poder. Asimismo, debe emprender una lucha a muerte contra la teoría leninista de la organización. La revolución de 1905 y la organización espontanea de los trabajadores rusos en soviets era ya una crítica de hecho a esta teoría nefasta. Pero el movimiento bolchevique seguía creyendo que la espontaniedad obrera no podía superar la conciencia “trade-unionista” y que era incapaz de abarcar la “totalidad”. Esto era lo mismo que decapitar el proletariado para permitir al partido “encabezar” la Revolución. No se puede poner en duda, como lo ha hecho tan despiadadamente Lenin, la capacidad histórica del proletariado para emanciparse por sí mismo, sin poner también en duda su capacidad de gestionar la sociedad futura. Con tal perspectiva, el slogan “todo el poder para los soviets” no significaba nada más que la conquista de los soviets por el partido, la instauración del Estado del partido en lugar del “estado” que se extingue del proletariado armado [...]El proletariado sólo puede ofrecerse al “juego” de la revolución para ganar “todo” un mundo, de otro modo no es nada. La única forma de su poder, la autogestión generalizada”, no puede ser compartida con ninguna otra fuerza [...].

El principio de la producción mercantil es la pérdida de fe en la creación caótica e inconsciente de un mundo que escapa totalmente a sus creadores. El núcleo radicalmente revolucionario de la autogestión generalizada es, por el contrario, la dirección consciente de todos del conjunto de la vida. La autogestíón de la alienación mercantil convertiría a todos los hombres en los programadores de su propia supervivencia [...] Esta superación implica, naturalmente, la supresión del “trabajo” y su reemplazamiento por un nuevo tipo de actividad libre y, por tanto, la abolición de una de las escisiones fundamentales de la sociedad moderna entre un trabajo simpre más reificado y unos ocios consumidos pasivamente. Grupúsculos actualmente en licuefacción como “Socialisme ou Barbarie” o “Pouvoir Ouvrier”, unidos sin embargo bajo la consigna moderna del poder obrero, continúan siguiendo, en este punto central, al viejo movimiento obrero en la vía del reformismo del trabajo y la “humanización”.